EL CODI DA VINCI
The Da Vinci code
(2003)

Dan Brown

Editorial:
Empúries (2004)

Col.lecció:
Narrativa

Núm: 223

Pàgines: 492


Altres edicions:

CATALÀ:
2005 Empúries. Butxaca, 172/1

2003 Empúries, Narrativa, 223

CASTELLÀ:
2006 Umbriel

2003 Umbriel, Narrativa

2003 Círculo de lectores

Perquè quan apareix el nom de Leonardo da Vinci en un text, en una pel.lícula, la gent obra més els ulls, escolta amb més atenció o simplement es pregunta què tenia aquest senyor que el fa tan especial?

Leonardo da Vinci és un reclam per la novel.la, ja que fou un pensador, artista, inventor a qui envolta un aurea de misteri perpètua que fa disparar les imaginacions més creatives.

Dan Browm ens proposa una obra amena, entretinguda, plena de referències a Da Vinci (i a molts d'altres) que ens garanteix passar moltes bones hores de lectura entretinguda. Però... l'obra ens aporta quelcom més? Sí, indiscutiblement, segons el meu parer El Codi da Vinci té l'estranya capacitat de fer somiar al lector amb societats secretes, tresors misteriosos i teories inimaginables... de manera que podria semblar realitat. L'autor (molt habilment) barreja fets reals amb elements propis de la seva imaginació per crear una obra que si no rodona és prou interessant i amena perquè es converteixi en el best-seller que és.

Com deia, el nom de Leonardo Da Vinci és un reclam pel lector, però Brown no es queda aquí: Mitjançant una sèrie de jocs i enigmes ens introdueix al món de la simbologia i dels misteris que amaga una societat secreta que fa segles que suposadament existeix: El Priorat de Sió. El sagnant assasinat d'un conservador del museu Louvre de París, la recerca de codis, de llegendes, d'enigmes que ens envolten diàriament, la persecucuó d'una fita universal, la recerca del coneixement i sobretot una lluita titànica entre la raó i la religió; entre el misticisme imposat i la veritat perduda és la premisa en que es basa l'autor per obsequiar-nos amb una obra adictiva i viva però a la que no li manquen els defectes.

Alguns d'aquests defectes són circumstancials com el fet que l'autor no es documentés sobre l'estat Andorrà i no digués més que bajanades sobre aquest país. Altres són errors argumentals (trucades de telèfon que no han tingut lloc, etc, etc), però tot plegat no és prou important per fer-nos sentir un mal regust de boca.

El llenguatge és molt planer, apte per a tots els públics, potser a vegades massa, cosa que fa que ens sentim una mica com a l'escola, o potser és perquè el text estava dirigit a un públic nord-americà, qui ho sap. Amb aquesta prosa, Brown acosegueix arribar a tothom i confirma el que es diu d'ell: Que es un gran narrador; que sigui un bon literat, un bon escriptor, ja és una altra cosa doncs la qualitat literària de la novel.la és pràcticament nul.la.

En definitiva, un llibre recomanat a tothom que desitgi somiar en secrets que se'ns han estat amagant des de fa dos mil anys, per als que creuen que el vaticà ens amaga informació, per als que veuen l'Opus Dei com una secta un pèl turbulenta, per als que gaudeixen amb els enigmes, i amb les curiositats històriques...

Només acabar dient que el talent real que intueixo en Dan Brown és el de fer-nos dubtar a fets que estan verificats i reverificats per les autoritats interessades, a fer-nos pensar per nosaltres mateixos, tot i que cal prendre les seves teories simplement com el que són: Teories. Això sí, almenys, comparat amb altres novel.les afins com El Vuit, Brown té la capacitat de tancar els seus fils argumentals, i això li dóna un caire més complet a l'obra.